. M@rT@ .

No fa gaire vaig escriure una crítica sobre un programa de ràdio que es diu Prohibit als Pares i que s’emet tots els dies de la setmana menys el dissabte ala cadena Radio Falixbac, 106.1.

Doncs bé, farà vora un any, van publicar el seu primer llibre Prohibit als Pares. El llibre constava bàsicament de missatges que havien deixat els oients amb les respostes o aclariments als dubtes o problemes que tenia la gent sobre el sexe. Però era tot o gairebé tot de sexe.

Ara, aquest abril del 06 s’han atrevit a publicar-ne un altre: Som PAP, la nostra VIDA, el nostre ROTLLO. Val el mateix que el primer, 10 euros. Aquest però, l’han omplert de tots els temes importants que no s’havien parlat al primer llibre:

- La parella

- Els pares

- Els amics

- El món contra mi

- Sortir de festa

I així tenim la segona part. A vera si en treuen una tercera ^^!

Per que no et vull perdre mai:

Hi ha moments a la vida en els que trobes a faltar tant a algunes persones que voldries treure-les dels teus somnis i abraçar-les.

Somia el que vulguis somiar,

vés on vulguis anar,

sigues el que vulguis ser,

perquè nomès tens una vida i una oportunitat per fer les coses que vols fer.

Tingues la suficient felicitat que et faci dolç ,

els suficients entrebancs que et facin fort,

la suficient tristesa que et faci humà

i la suficient esperança que et faci feliç .

Posa't sempre a la pell d'altres persones,

si sents que et fa mal, probablement també n'hi farà a aquella persona.

La majoria de la gent feliç no necessàriament té el millor de cada cosa,

ells només agafen el millor de les coses que apareixen al llarg del seu camí .

La felicitat existeix per aquells que ploren,

aquells que els fa mal,

aquells que han buscat,

aquells que s'han entrebancat,

perque només ells poden apreciar la importància de les persones que han tocat les seves vides.

La vertadera llàgrima no és aquella que brota sinó la que es manté en el rostre i es manté a l’alma

Cuando encendemos el televisor, hacemos lo que todo el mundo sabe, zapping.
Si no encontramos nada que nos interese, es tan grande la influencia de la televisión sobre nosotros que no podemos dejar de mirala y aunque no queramos, nos enganchamos a lo primero que encontramos. Es por eso que existe la telebasura, para los teleespectadores que no saben qué mirar y no se les ocurre otra cosa que meterse en la vida privada de los demás y de ver cámaras ocultas con revelaciones “espectaculares” según la cadena.
Como nuestra vida no es suficientemente interesante y nos gusta criticar las otras personas, nos metemos en las relaciones que se mantienen entre los “famosos”, que no son más que personas normales como nosotras pero que los conocemos (por desgracia o no) ya que su oficio les obliga a salir en público. Aprovechando esto, las cadenas televisivas empiezan a hurgar en la vida de esta gente hasta tal punto que tienen que ir de escondido por todas las partes para no irse encontrando de periodista en periodista.
Además de todo esto, se crean muchísimas mal interpretaciones. Por ejemplo, supongamos que somos Ana Obregón, y esta tarde hemos quedado para ir a comer con nuestro jefe. Una vez en el restaurante, hablando de negocios o tan solo por el solo hecho de reír, 50 flashes de cámaras nos enfocan como si nada. A la mañana aparece en la prensa: “Ana Obregón acostándose con su jefe, ¿hasta dónde puede llegar para conseguir la cima esta mujer?”
Éste un ejemplo de lo que sufren los artistas por culpa del “exceso” del periodismo y de la vergüenza que les debería dar a los seguidores de estos programas.
A ver si por fin, nos damos cuenta de que esto no es más que una burrada por parte de cadenas que permiten esto y de falta de noticias o series interesantes que a parte de ser substituida por este tipo de programas, a veces también lo camuflan con series del mismo tipo pero con personajes inventados, por ejemplo una serie que fue emitida en Antena 3 este verano con nada más que machismo y líos entre unos y otros.
Por eso hay algunas entidades y manifestos contra este tipo de programas.
Pero lo que realmente es importante de plantearse es, ¿qué es realmente la telebasura? ¿Porqué todavía se sigue emitiendo? Los principales causadores de esto somos el público, que no hacemos ni nada más ni nada menos que dejarnos adular y principalmente y a menudo inconscientemente de promocionar que todavía se deje emitir secretos personales de personajes que ante todo son personas y que tienen el mismo derecho que nosotros a mantener la privacidad.

Actualment, es creu que totes les –sobretot noies- hem de tenir un cos i un tipus i que tenim un model a seguir. Per exemple, no ens podem vestir com volem, hem d’anar de “marca”.
Això fa que molta gent no estigui a gust amb el seu cos, perquè ha d’anar d’una manera que ella no és.
Segons un estudi realitzat a la Universitat de New York, un 90% de les dones es deprimeix al veure una revista femenina.
A Terrassa, o directament al nostre IES, hi ha de tot. Però normalment aquí és al revés, si vas vestit amb marques cares, et roben o fins i tot et peguen. És a dir, que tampoc ens deixen anar tal i com volem.
Això de que les dones tinguem un model a seguir, es deu, bàsicament, a la publicitat, perquè quantes vegades hem vist anuncis amb unes noies que més d’un li agradaria tenir com a més que amiga?
Penso que cadascú té el dret de fer l’ús que vulgui del seu cos, sense pensar en que quan surti al carrer algú li demanarà el rellotge, i no pas per demanar-li l’hora.

 En la actualidad, muchos de los seguidores del fútbol rechazan o no aprecian el talento de ciertos jugadores tan solo por el color de su piel. No habría problema si la gente se limitase a pensarlo, pero los actos de racismo van a más.

No se necesita más que ver un partido y observar la conducta del público hacia jugadores como Eto’o, Ronaldinho o Robinho.

Por ejemplo, el último partido disputado en Zaragoza contra el equipo local, dio algo más que vergüenza, pena, mal ejemplo, violencia, desesperación y ganas de volver a jugar.

El público se levantó de la gradería y empezó a insultar al camerunés Samuel Eto’o, quién después de todo el espectáculo mostrado por los seguidores maños, decidió, en medio del parido, abandonarlo. Pero se quedó gracias al apoyo mostrado por sus compañeros –quienes declararon después que ellos también hubieran abandonado el campo si su compañero lo hubiese hecho- del entrenador y hasta del árbitro, quién no permitió que se fuese.

Cuesta de creer, que todavía en el siglo XXI, queden restos de racismo y de violencia, y más en los deportes, donde lo más importante es el trabajo en equipo y no la distinción de color.

Ahir dia 22 de febrer, vora les 20.45 va ser jugat un dels partits més esperats pels seguidors del futbol: Barça – Chelsea.

El Prohibit als Pares (PAP) és un programa de radio que s’emet des de la cadena Flaixbac, a Barcelona, d’onze a una de la matinada de dilluns a divendres i el diumenge també, un resum de la setmana.

És un programa que va dirigit sobretot a la gent jove, però també, contradictòriament amb el títol, ho escolten alguns pares, ja que, com diu la filosofia dels presentadors, cadascú pot escoltar i criticar el que vulgui.

Els presentadors, el Josep Lobató, l’Oriol Sàbat –més conegut com a Uri- i la Venus, una sexòloga, amb prou feines arriben als 30 anys i el que pretenen és crear bon rotllo i solucionar els dubtes que tothom té a aquestes edats. El tema més donat és el del sexe. A l’escola no tenim una assignatura sobre el tema i els pares no és que siguin, o volguem que siguin els primers en ensenyar-nos conceptes (pràctics o no) sobre això. A qui, doncs, ens podem dirigir per explicar la nostra primera vegada o qualsevol problema amb la parella? A part de a les amistats, ho podem comentar de manera anònima al PAP. Però també es parlen de altres temes, com anorèxia, bulling, crítiques socials, carnestoltes, ... Cada deu minuts fan una pausa i posen música estil Simple Plan, Green Day, El canto del Loco, múscia actual, ja que és l’estil de la cadena de radio Flaixbac. També fan concursos amb regals i entrades per a concerts. Les vies de contatcte per participar-hi són, el fòrum, on pots deixar la teva opinió sobre algun tema i queda publicat a la pàgina del programa, el xat, on t’has de conectar a l’hora d’emissió i pots parlar amb tothom que estigui conectat, l’sms, que també dones el teu punt de vista, dubte, problema o qualsevol cosa i per últim el telèfon. En aquest, pots sortir per antena per diverses coses. Pots trucar per dir algun poema, explicar una història de por, criticar alguna cosa de qualsevol tipus, estigui bé o malament per alguns o altres o bé pots trucar per fer una declaració d’amor, fer sexe en directe o una venjança, que el fas és trucar a una altra persona sense que la’ltre sàpiga que està sortint per la ràdio (si és que no estava escoltant el PAP en aquell moment) i dir-li el que li has de dir. Com ja he dit, és un programa lliberal i no clausure’n per criticar qualsevol tema de qualsevol tipus estigui bé o malament, fins i tot deixen parlar per antena a gent que critica el programa dient que l’haurien de tancar, que la gent jove el que ha de fer és escoltar programes religiosos i deixar-se d’escoltar aquestes, com ells en diuen “guarrades”.

14 de febrero, día de los enamorados. ¿Y eso quién se lo ha inventado? El Corte Inglés.