Blogia

. M@rT@ .

EL NOI

El noi.

El noi que volia crèixer.

El noi que volia escoltar.

El noi que volia parlar.

El noi que volia ser escoltat.

El noi que volia algú.

El noi que et volia a tu.

El noi que volia carícies.

El noi que en voldria donar.

El noi que voldria carícies, però poques. Les justes.

El noi que en donaria, però poques. Massa poques. Mai les justes.

El noi que estimava.

El noi que no estimava.

El noi que estimava força.

El noi que volia ser estimat.

El noi que creia que sempre donava més del que rebia.

El noi que sempre donava.

El noi que, de tan en tan, rebia.

El noi que rebia poc però bo.

El noi que donava poc però bo.

El noi que volia més amics.

El noi que no volia més amics.

El noi que estava sol.

El noi que volia estar sol.

El noi que donava companyia.

El noi que volia companyia.

El noi que era companyia.

El noi que s'acompanyava.

El noi que tothom apreciava.

El noi que tothom ignorava.

El noi que no apreciava a ningú.

El noi que apreciava poc.

El noi que apreciava però no ho mostrava.

El noi fred.

El noi fred de cor calent.

El noi fred que vol trencar la fredor.

El noi fred que s'excusa dins la seva fredor.

El noi fred que vol ser tebi.

El noi tebi que vol estar definit.

El noi tebi que no sap què triar.

El noi tebi que no vol que triin per ell, però no tria.

El noi calent i impulsiu.

El noi calent i tan impulsiu que fa bajanades.

El noi calent que s'oblida de pensar.

El noi calent que es deixa endur pel cor.

El cor calent que guia al noi.

El cor calent que sovint es refreda, però mai del tot.

El cor calent que a vegades sembla lluny, de vacances.

El cor calent que sempre va tard.

El cor calent que s'adorm.

El cor calent que treballa poc i a deshora.

El cor calent que, quan apareix, és l'alegria de la festa.

El cor calent que busca altres cor.

El cor calent correspost.

El cor calent correspost, content i ple.

El cor calent amb por.

El cor calent indiferent, com a mesura per amagar la por.

El cor amb més por.

El cor calent fart.

El cor calent cansat de tan lluitar, de tan pensar.

El cor calent més calent encara.

El cor calent no pot dormir.

El cor calent s'hi llença.

El cor nou.

El cor nou feliç.

El cor nou feliç però poruc.

El cor poruc.

El cor que vol ser calent.

El cor que vol ser calent. Sisplau.

El cor que es resigna.

El cor que torna a ser feliç (ho ha estat durant tot aquest temps).

El cor que reflexiona.

El cor que reflexionarà.

El cor que acceptarà.

El cor que viurà.

El cor que cremarà d'un altre foc, encara més calent.

El cor.

PAP TORNA A LA CARGA AMB MÉS FORÇA!

No fa gaire vaig escriure una crítica sobre un programa de ràdio que es diu Prohibit als Pares i que s’emet tots els dies de la setmana menys el dissabte ala cadena Radio Falixbac, 106.1.

Doncs bé, farà vora un any, van publicar el seu primer llibre Prohibit als Pares. El llibre constava bàsicament de missatges que havien deixat els oients amb les respostes o aclariments als dubtes o problemes que tenia la gent sobre el sexe. Però era tot o gairebé tot de sexe.

Ara, aquest abril del 06 s’han atrevit a publicar-ne un altre: Som PAP, la nostra VIDA, el nostre ROTLLO. Val el mateix que el primer, 10 euros. Aquest però, l’han omplert de tots els temes importants que no s’havien parlat al primer llibre:

- La parella

- Els pares

- Els amics

- El món contra mi

- Sortir de festa

I així tenim la segona part. A vera si en treuen una tercera ^^!

BONIQUES PARAULES

BONIQUES PARAULES

Per que no et vull perdre mai:

Hi ha moments a la vida en els que trobes a faltar tant a algunes persones que voldries treure-les dels teus somnis i abraçar-les.

Somia el que vulguis somiar,

vés on vulguis anar,

sigues el que vulguis ser,

perquè nomès tens una vida i una oportunitat per fer les coses que vols fer.

Tingues la suficient felicitat que et faci dolç ,

els suficients entrebancs que et facin fort,

la suficient tristesa que et faci humà

i la suficient esperança que et faci feliç .

Posa't sempre a la pell d'altres persones,

si sents que et fa mal, probablement també n'hi farà a aquella persona.

La majoria de la gent feliç no necessàriament té el millor de cada cosa,

ells només agafen el millor de les coses que apareixen al llarg del seu camí .

La felicitat existeix per aquells que ploren,

aquells que els fa mal,

aquells que han buscat,

aquells que s'han entrebancat,

perque només ells poden apreciar la importància de les persones que han tocat les seves vides.

PENSA QUE NO ETS L'ÚNIC QUE TÉ UN MAL DIA

PENSA QUE NO ETS L'ÚNIC QUE TÉ UN MAL DIA

La vertadera llàgrima no és aquella que brota sinó la que es manté en el rostre i es manté a l’alma

COMO NOS COME EL COCO LA TELEBASURA

COMO NOS COME EL COCO LA TELEBASURA

Cuando encendemos el televisor, hacemos lo que todo el mundo sabe, zapping.
Si no encontramos nada que nos interese, es tan grande la influencia de la televisión sobre nosotros que no podemos dejar de mirala y aunque no queramos, nos enganchamos a lo primero que encontramos. Es por eso que existe la telebasura, para los teleespectadores que no saben qué mirar y no se les ocurre otra cosa que meterse en la vida privada de los demás y de ver cámaras ocultas con revelaciones “espectaculares” según la cadena.
Como nuestra vida no es suficientemente interesante y nos gusta criticar las otras personas, nos metemos en las relaciones que se mantienen entre los “famosos”, que no son más que personas normales como nosotras pero que los conocemos (por desgracia o no) ya que su oficio les obliga a salir en público. Aprovechando esto, las cadenas televisivas empiezan a hurgar en la vida de esta gente hasta tal punto que tienen que ir de escondido por todas las partes para no irse encontrando de periodista en periodista.
Además de todo esto, se crean muchísimas mal interpretaciones. Por ejemplo, supongamos que somos Ana Obregón, y esta tarde hemos quedado para ir a comer con nuestro jefe. Una vez en el restaurante, hablando de negocios o tan solo por el solo hecho de reír, 50 flashes de cámaras nos enfocan como si nada. A la mañana aparece en la prensa: “Ana Obregón acostándose con su jefe, ¿hasta dónde puede llegar para conseguir la cima esta mujer?”
Éste un ejemplo de lo que sufren los artistas por culpa del “exceso” del periodismo y de la vergüenza que les debería dar a los seguidores de estos programas.
A ver si por fin, nos damos cuenta de que esto no es más que una burrada por parte de cadenas que permiten esto y de falta de noticias o series interesantes que a parte de ser substituida por este tipo de programas, a veces también lo camuflan con series del mismo tipo pero con personajes inventados, por ejemplo una serie que fue emitida en Antena 3 este verano con nada más que machismo y líos entre unos y otros.
Por eso hay algunas entidades y manifestos contra este tipo de programas.
Pero lo que realmente es importante de plantearse es, ¿qué es realmente la telebasura? ¿Porqué todavía se sigue emitiendo? Los principales causadores de esto somos el público, que no hacemos ni nada más ni nada menos que dejarnos adular y principalmente y a menudo inconscientemente de promocionar que todavía se deje emitir secretos personales de personajes que ante todo son personas y que tienen el mismo derecho que nosotros a mantener la privacidad.

REALMENT, QUÈ VALOREM DE LES PERSONES?

Actualment, es creu que totes les –sobretot noies- hem de tenir un cos i un tipus i que tenim un model a seguir. Per exemple, no ens podem vestir com volem, hem d’anar de “marca”.
Això fa que molta gent no estigui a gust amb el seu cos, perquè ha d’anar d’una manera que ella no és.
Segons un estudi realitzat a la Universitat de New York, un 90% de les dones es deprimeix al veure una revista femenina.
A Terrassa, o directament al nostre IES, hi ha de tot. Però normalment aquí és al revés, si vas vestit amb marques cares, et roben o fins i tot et peguen. És a dir, que tampoc ens deixen anar tal i com volem.
Això de que les dones tinguem un model a seguir, es deu, bàsicament, a la publicitat, perquè quantes vegades hem vist anuncis amb unes noies que més d’un li agradaria tenir com a més que amiga?
Penso que cadascú té el dret de fer l’ús que vulgui del seu cos, sense pensar en que quan surti al carrer algú li demanarà el rellotge, i no pas per demanar-li l’hora.

EL RACISMO EN EL FÚTBOL

 En la actualidad, muchos de los seguidores del fútbol rechazan o no aprecian el talento de ciertos jugadores tan solo por el color de su piel. No habría problema si la gente se limitase a pensarlo, pero los actos de racismo van a más.

No se necesita más que ver un partido y observar la conducta del público hacia jugadores como Eto’o, Ronaldinho o Robinho.

Por ejemplo, el último partido disputado en Zaragoza contra el equipo local, dio algo más que vergüenza, pena, mal ejemplo, violencia, desesperación y ganas de volver a jugar.

El público se levantó de la gradería y empezó a insultar al camerunés Samuel Eto’o, quién después de todo el espectáculo mostrado por los seguidores maños, decidió, en medio del parido, abandonarlo. Pero se quedó gracias al apoyo mostrado por sus compañeros –quienes declararon después que ellos también hubieran abandonado el campo si su compañero lo hubiese hecho- del entrenador y hasta del árbitro, quién no permitió que se fuese.

Cuesta de creer, que todavía en el siglo XXI, queden restos de racismo y de violencia, y más en los deportes, donde lo más importante es el trabajo en equipo y no la distinción de color.

La imagen que da España al resto del mundo es decadente, racista, poco desarrollada y sobre todo, penosa.

 Se deberían tomar medidas más drásticas y enseñar en las escuelas que este tipo de conductas no son correctas, pero el problema es que no solo viene por los seguidores, sino que la política de este país también está infundada por racismo. Y decimos muchas cosas y criticamos mucho a gente que solo valora el color de la piel, pero a veces las causas mayores empiezan por pequeños detalles que provocamos y tenemos en nuestras narices pero a veces no queremos darnos cuenta.

PARTIT ENFANGAT A LONDRES

Ahir dia 22 de febrer, vora les 20.45 va ser jugat un dels partits més esperats pels seguidors del futbol: Barça – Chelsea.

Els dos equips anaven quarts de final i per desempatar, van debatre’s a Londres, més concretament Stamford Bridge donant avantatge a l’equip anglès, que jugava a casa. L’any passat, quan van jugar, ho van fer al Camp Nou, i l’equip va quedar 1-0 victòria del Barça. Tot i jugar a casa, Chelsea no va poder evitar que l’equip blau-grana rematés el partit amb dos gols.
El partit, que va ser emès per totes les cadenes televisives, va tenir una expectació de 7,5 milions de persones.
La successió de gols va seguir el següent ordre: Al minut 59, marcat per Motta  la pròpia porta va fer quedar 1-0 victòria Chelsea. Després de 71 minuts de partit, Terry, també a la pròpia porta, fa empatar a l’equip blau-grana amb l’anglès quedant 1-1. I per últim, després d’una hora i 20 minuts, arriba Barça al 1-2, gol marcat per Eto’o.
Amb aquestes dades, l’equip català passarà a la tercera final deixant enrere a l’equip anglès.
Aquesta notícia, es pot interpretar de diverses maneres, tan pels equips britànics, com catalans o espanyols. Si ens fixem amb la manera que retraten els diaris la notícia, veiem que l’As i el Marca pinten el partit com un cop de sort o “mafies econòmiques” per part de l’equip barcelonès, mentre que el Mundo Deportivo i l’Sport celebren amb cava català la victòria i no s’estan de fer el màxim de publicitat!

A tots els seguidors: després d’aquest partit no ens queda més remei que esperar el següent!

CRÍTICA: UN PROGRAMA DE RADIO LIBERAL

CRÍTICA: UN PROGRAMA DE RADIO LIBERAL

El Prohibit als Pares (PAP) és un programa de radio que s’emet des de la cadena Flaixbac, a Barcelona, d’onze a una de la matinada de dilluns a divendres i el diumenge també, un resum de la setmana.

És un programa que va dirigit sobretot a la gent jove, però també, contradictòriament amb el títol, ho escolten alguns pares, ja que, com diu la filosofia dels presentadors, cadascú pot escoltar i criticar el que vulgui.

Els presentadors, el Josep Lobató, l’Oriol Sàbat –més conegut com a Uri- i la Venus, una sexòloga, amb prou feines arriben als 30 anys i el que pretenen és crear bon rotllo i solucionar els dubtes que tothom té a aquestes edats. El tema més donat és el del sexe. A l’escola no tenim una assignatura sobre el tema i els pares no és que siguin, o volguem que siguin els primers en ensenyar-nos conceptes (pràctics o no) sobre això. A qui, doncs, ens podem dirigir per explicar la nostra primera vegada o qualsevol problema amb la parella? A part de a les amistats, ho podem comentar de manera anònima al PAP. Però també es parlen de altres temes, com anorèxia, bulling, crítiques socials, carnestoltes, ... Cada deu minuts fan una pausa i posen música estil Simple Plan, Green Day, El canto del Loco, múscia actual, ja que és l’estil de la cadena de radio Flaixbac. També fan concursos amb regals i entrades per a concerts. Les vies de contatcte per participar-hi són, el fòrum, on pots deixar la teva opinió sobre algun tema i queda publicat a la pàgina del programa, el xat, on t’has de conectar a l’hora d’emissió i pots parlar amb tothom que estigui conectat, l’sms, que també dones el teu punt de vista, dubte, problema o qualsevol cosa i per últim el telèfon. En aquest, pots sortir per antena per diverses coses. Pots trucar per dir algun poema, explicar una història de por, criticar alguna cosa de qualsevol tipus, estigui bé o malament per alguns o altres o bé pots trucar per fer una declaració d’amor, fer sexe en directe o una venjança, que el fas és trucar a una altra persona sense que la’ltre sàpiga que està sortint per la ràdio (si és que no estava escoltant el PAP en aquell moment) i dir-li el que li has de dir. Com ja he dit, és un programa lliberal i no clausure’n per criticar qualsevol tema de qualsevol tipus estigui bé o malament, fins i tot deixen parlar per antena a gent que critica el programa dient que l’haurien de tancar, que la gent jove el que ha de fer és escoltar programes religiosos i deixar-se d’escoltar aquestes, com ells en diuen “guarrades”.

A l'abril del 2005 van publicar un llibre recollint les preguntes més freqüents i informant-nos. Va tenir molt èxit i va ser dels més venuts.

Penso que és un gran error que encara hi hagi gent conservadora que opini que aquest programa s‘hauria de tancar perquè la gent no té dret a conèixer els símptomes de l’adolescència i que és un programa que val molt la pena perquè és l’únic que deixa experssar allò tal i com tu ho penses i sempre està allà per solucionar-te qualsevol dubte.

Si encara no has quedat satisfet, recorda que ho fan d’onze a una de la matinada a Flaixbac, 106.1 de dilluns a divendres i el diumenge un reciclat de la setmana.

SAN VALENTÍN, NADA MÁS QUE CONSUMISMO

SAN VALENTÍN, NADA MÁS QUE CONSUMISMO

14 de febrero, día de los enamorados. ¿Y eso quién se lo ha inventado? El Corte Inglés.

Es una fecha que no tiene orígenes históricos, y que sirve tan solo para regalar alguna cosa a una persona algún día, por eso se inventó el 14 de febrero. Pero cuando amas a alguien, no solo se lo tienes que demostrar un día por que lo diga un absurdo calendario, se lo tienes que demostrar día a día. Que sepa que le quieres y regalarle detalles poco a poco, por ser una persona tan especial. Levantarte un día más temprano y traerle un desayuno inglés a la cama. Eso sí es un detalle y una muestra de cariño. Si tuviese que haber algún día de los enamorados, sin duda sería el día de San Jordi, que conmemora un hecho histórico que sí relata el sincero amor de un hombre hacia la princesa a quien regala una rosa y como coincide con el día del libro, la mujer regala una novela.

 Al ser querido no tienes que conquistarle con dinero ni con 20 horas de anuncios televisivos sobre el San Valentín, sino con mucha ternura, que es lo que nos hace más humanos y adorables.

ANORÈXIA I BULÍMIA, UN PETIT RESUM

L’anorèxia i la bulímia són fermetats mentals provocades per una por extrema a engreixar o desgrat amb el cos.
La diferència entre aquestes dues enfermetats és que, en el cas de l’anorèxia, la víctima deixa de menjar voluntàriament. I en el cas de la bulímia, la persona menja, però després vomita expressament per expulsar tot el que havia ingerit, provocant mals de panxa, marejos, inestabilitat, debilitat...
Cada cas té unes causes diferents, però les més comunes són:
-         Problemes familiars (mort d’algun parent, divorci o separació dels pares, violència a casa...)
-         Problemes escolars (crítiques constants –bulling– males notes...)
-         Crítiques costants sobre parts del cos
-         Falta de comprensió
-         Depressió

Un 90% dels casos d’anorèxio i/o bulímia són noies d’una edat compresa entre 14 i 17 anys, mentre que el 10% restant, són homes i dones grans o més petites de les edats exposades anteriorment.

És un tema important per a la societat perquè cada vegada hi hamés casos d'anorèxia i de bulímia, i perquè ens donem compte de queel que realment importa d'una persona no tan sols és el físic, però sembla que aquesta societat encara no ho ha arribat a entendre aquest concepte. 

POEMA DE PASSADA

M’agradaria llevar-me sabent que et trobaré sempre al meu costat i que sempre et tindré a prop meu per espantar els pors i dubtes i fer arribar a totes les parts del meu cos la calidesa que portes a dintre i poder expressar un amor mutu.
És tan intens que no puc expressar tot l’amor amb un sol petó o llàgrima.
Tota la calidesa que desprens només el mirar-te als ulls.
Tots els somriures amables que reviuen amor.
Totes les guerres que es curarien amb un sol gest teu.
No deixis que et dominin perquè ets tu qui sap on va i el camí que ha de seguir.
Si no em vols al teu costat ho entendré, tu ets conscient del que fas, però els sentiments del cor són incontrolables, al igual que el teu, el meu.
Si marxes et desitjaré el millor, però el meu cor no es cura amb una tirita.
Agafa el camí adequat, i si per una casualitat de la vida et perds, sempre podràs acudir a mi com a mapa.
Tot i que siguis un amor impossible, no deixaré de lluitar per tu, perquè tot i que no ho puguis entendre, no em puc enamorar d’una altra persona.
Ets tot el que m’agradaria tenir.
No deixis de fer el que creguis correcte per un simple poema, tan sols recorda una única paraula pura que no deixarà d’ocupar mai un trosset del meu cor: AMOR.
T’ESTIMO. I t’estimo amb majúscules. M’agradaria que algun dia sentíssim el mateix, però jo sé que és demanar l’impossible.
Retorna a la vida i sigues feliç.
Recorda que sempre em tindràs pels bons i mals moments.
Segurament no llegiràs mai aquest escrit, i no et culparé.
Potser oblidaràs el meu nom, i segurament tampoc et culparé.

Però no donis mai l’esquena a l’amor, ell és l’únic capaç de curar-ho tot.

LA LIBERTAD DE EXPRESIÓN Y LAS RELIGIONES

El pasado 30 de septiembre, un diario danés, el Jyllands-Posten, publicó unas imágenes de Mahoma retratándolo como un profeta de la guerra.

 

Lo ridiculizaron con una cara de mujer, una bomba como turbante o con los ojos cerrados y dos mujeres mirando por él.

 

El mundo islámico, indignado por la falta de respeto hacia su religión, han decidido hacer todo el daño posible a Dinamarca.

 

La libertad de expresión permite publicar burlas hacia política, religión, temas de actualidad y demás. Constantemente salen imágenes irónicas sobre gente famosa, y al fin y al cabo, se publica tan solo para dar un toque de humor.

 

Han quemado embajadas de otros países y banderas, hecho boicot a productos daneses, matando a personas inocentes y todo para demostrar su indignación ente un problema que tenía tan solo la finalidad de divertir con una viñeta al lector.

HUELGA DE HUMO POR LAS OFERTAS DEL TABACO

Las principales marcas de cigarrillos compiten por rebajar cada vez más el precio del tabaco y así conseguir más fumadores. Las principales marcas han bajado entre 50 i 65 céntimos. Estas rebajas han afectado a los estanqueros, que se han visto obligados a vender tabaco por debajo del precio que lo compraron. La asociación de Estanqueros anunció que denunciará en los tribunales todas la s compañías que rebajen sus precios.

SIS HORES SENSE LLUM A L'ALT EMPORDÀ

SIS HORES SENSE LLUM A L'ALT EMPORDÀ

Ahir a la tarda, la reparació de la torre d’alta tensió, deixa sis hores apagades a  gairebé tot l’Alt Empordà.
Des de quarts de quatre de la tarda a nou del vespre, entre 80000 i 100000 habitants de 65 municipis, es van quedar ahir sense rebre llum. Va ser degut a les reparacions que s’estan realitzant a la Torre de Vilaür, una torre d’alta tensió. Com que aquest de setmana hi ha hagut moltes pluges, el cabal del riu Fluvià ha pujat i ha aconseguit tombar la torre, però la va deixar en un angle de 45 graus tot hi així arribava la electricitat, però per poder-la tornar a posar-la bé, havien de tallar sis hores la electricitat. Al principi, Endesa va decidir arreglar-ho de matinada, però degut a les condicions del terreny i les pluges, van decidir aplaçar-ho pel migdia. A la reparació hi van participar prop de 120 operaris de Fecsa Endesa, on hi van deixar instal·lades dues torres provisionals. Els hotelers, restauradors i botiguers van ser els més afectats. Molts van optar per tancar el negoci quan es va començar a fer fosc, mentre que d'altres van sobreviure amb espelmes o llums de butà. Per evitar que afectés als serveis bàsics -hospitals, jutjats, residències-,Endesa va distribuir 30 generadors. Tot i així, l'hospital de Figueres va haver de cancel·lar deu operacions. 

SORTIDA A LA NEU

Abans d’ahir, dilluns 23 de gener, vam anar a una sortida voluntària els alumnes de tots els cursos de l’ESO.
Els de 1r i 2n curs anàvem a Lles de la Serdanya, a fer esquí de fons. Els de 3r i 4t, a la Masella, podien triar entre fer esquí alpí o snowboard.
A les 6.45 estàvem tots a la Plaça de les Magnòlies, amb una cara de dormits...
Abans d’arribar a les pistes però, ens vam aturar al Túnel del Cadí, on hi ha serveis, botigues i informació sobre l’estat de les pistes.
Vam arribar a Lles cap a quarts d’onze. Ens van encomanar uns esquís a cada un i ens van dividir en grups.
Els de primer anaven dividits segons l’experiència que tenien esquiant, i els de segon ens vam partir al nostre gust. Cada grup anava amb un monitor.
Vam ampliar el nostre coneixement a la neu. Passant per sota de pals, girant, fent cunya cap un costat i cap a l’altre....  però ningú va poder evitar una caiguda, ni que fós provocada...

A la una acabava el  curset. Alguns es van quedar esquiant una estona més per lliure, peroò els que no pidiem més, vam començar a dinar.

A tres quarts de quatre o així, vam començar a tornar cap a casa. Després d’un parell d’hores tornàvem a ser a la Plaça de les Magnòlies.

RELATO FANTÁSTICO

Me llamo Marcos y tengo 17 años. Des de hace poco vivo en Riedera, una ciudad cerca de Madrid. Yo nací en Hackingam, una ciudad de Inglaterra, llegué aquí a España hace 4 años.
Mi madre también es inglesa, pero se conoció con mi padre en Madrid.
Mi padre es de allí, de la capital, es por él que conozco el idioma y me es tan fácil de aprenderlo. Des de pequeño me ha enseñado el español. También hablo alemán. Mis abuelos por parte de madre son de Winterthur.  Dicen que es bueno saber por lo menos tres lenguas.
Al principio, cuando llegué aquí, a Riedera, le caía bien a todo el mundo. Todos creían que tener la vida que he tenido hasta ahora era fascinante. Además era buen estudiante, tocaba el piano, cantaba en una coral, corría en bicicleta y estaba de voluntario en el hospital.
Siempre salía los fines de semana con mis amigos. Todos me apreciaban, y estábamos pensando de formar un grupo de música con Jorge, que toca la guitarra, Antonio, que toca la batería, Marc, trombonista y Soraya y Ana, solistas, una voz preciosa.
Pero des de hace cerca de un año, me puse malo. Muy malo. Tenía Serpestes.
Es una enfermedad muy poco conocida, y todavía se desconocen los antídotos.
No se cómo la cogí. Pero me di cuenta demasiado tarde. De pronto dejé de tocar el piano. No tenía fuerzas. Los dedos empezaron a temblarme y no sabía qué hacer. Después dejé el ciclismo. Mis padres me llevaron al hospital. Nadie sabía lo que tenía. Mis amigos me giraban la espalda ante todo esto y hacían como que no me conocían. Les daba vergüenza pasear conmigo. Dejaron de llamarme y formaron el grupo de música ellos solos, Graps se llama todavía.
Yo deseaba lo peor. Ya nadie sabía de mi existencia. Todos evitaban mirarme. En el hospital me dijeron que ya no les servía.
Después de días y meses de buscar y llamar a remedieras, hospitales, profesionales y demás, continuábamos en el mismo punto que al principio. Pero yo mucho peor. No podía levantarme de la cama, casi no podía comunicarme, pedir agua me mataba, y beberla me infectaba la garganta.
No sabía que hacer.
Un día me levanté de la cama pensando en hacer lo que debía y que acabaría con todas las preocupaciones de todos. A mis padres les ahorraría los disgustos y tiempo malgastado. Además, ya nadie osaba entrar en mi habitación.
Me dirigí a un bosque que está a las afueras de Riedera. Me apoyaba a las barandillas, me caía constantemente, pero siempre conseguía las fuerzas pensando en que era lo mejor.
Por suerte no había casi nadie en las calles. Pero la poca gente que había se me quedaba mirando como si fuese un monstruo. Tenían razón.
Los pocos atuendos que llevaba no me daban mejor aspecto. El pelo alborotado, ojos hinchados, daba miedo de verme. Iba descalzo. Me clavaba poco a poco el suelo, las piedras, los chicles, desagradablemente odioso.  Vagamente recordaba haber pasado felizmente con todos por esas calles, hablando del mañana, de qué seríamos en la vida, criticando profesores, o simplemente cantando por la calle.
Que desagradable era la falsa amistad. No me podía creer que me hubiesen girado la espalda.
Pero ya quedaba poco para llegar a mi destino.
De pronto, después de cruzar el primer árbol, empecé a recuperar las fuerzas. Era una extraña sensación. Nadie entraba en el bosque por miedo a las tinieblas. En cambio, para mi estar allí, suponía una vitalidad harmoniosa. ¿Porqué no habría entrado entes?
A lo lejos, divisé una suave luz que procedía del centro del bosque. No estaba seguro, pero algo dentro del poco corazón infestado que tenía me decía que entrase. Que alguien o algo me esperaba allí.
Entonces la vi.
Llevaba un vestido azul claro, sencillo pero lo hacia más hermosa todavía.
Parecía hecho a medida para ella. Iba descalza, pero llevaba una cadena dorada en el pié izquierdo. Era más bien bajita y un poco gordita, pero no perdía su encanto. Llevaba el pelo suelto, recogido en la suave luz que la envolvía.
Tenía una dulce expresión. Tenía los brazos extendidos hacia mi. Esperando a que diera el primer paso.
Inconsciente de lo que hacía pero como si hubiese vivido solo para vivir este acontecimiento, me dirigí havia ella. Me extendió la mano y se la apreté con suavidad. Ella se giro y me dirigió hacia el corazón del bosque. Una vez allí, se arrodilló con delicadez y me besó suavemente la mano. Cerré los ojos y noté como ésta me quemaba y a la vez me curaba. Cuando los abrí otra vez, ella no estaba. La hada había desaparecido.
De pronto me dormí.
Cuando me desperté, la luz volvía a estar allí.
-         ¿Quién eres?
 Se giró dándome la espalda, y seguidamente me pronunció:
-         ¿Qué quieres, Marcos?
-         ¿Qué quieres decir con eso? ¿Quién eres?
Silencio.
-         ¡¡Respóndeme!! ¿Qué quieres de mí?
-         Marcos, tranquilízate. No es a mi a quien tienes que gritar. Es el mundo quien te ha dado la espalda. Por eso estamos nosotras, las hadas, para ayudar a los que se merecen vivir.
-         ¿Hadas?
-         Te concedo un deseo. Pero recuerda, solo uno Marcos, solo uno.
-         ¿Cómo sabes como me llamo?
-         Soy una hada, no lo olvides. Piénsatelo bien el deseo antes de pedir. Sólo tienes una oportunidad. Piensa en los que te han dado la espalda, los que han estado a tu lado y en lo que te mereces.
Me callé de pronto. ¿Hadas? Solo en los libros que antes de enfermar leí contaban estas cosas. Me froté los ojos con fuerza. ¿Un sueño? ¿Qué era esto?
Un solo deseo. No paraba de rondarme en la cabeza. Un deseo. Un solo deseo. ¿Vivir? ¿Era eso lo que quería? Me lo merecía. Me había esforzado al máximo, y al fin y al cabo, mira como había acabado. ¿Cómo había dicho? El mundo se ha girado hacía mi. Entonces sólo pensaba en dos opciones: vivir curado o pedirle que me matara sin sentir dolor alguno.
-         Sólo se vivé una vez. Recuérdalo.
-         Deseo....
Silencio.
-         Deseo...
Silencio.
-         Deseo...
 
Aaaaaaaaaaaaaaaaaarrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrggggggggggggggggggggg!!!!!!!!!
 
-         Marcos, ¿Estás bien?
-         Deseo...
-         ¿Perdón?
-         ¿Soraya? Ha sido todo tan real...
-         Tranquilízate.
-         Después de darme la espalda me dices que me tranquilice?
-         Marcos, respira hondo. No te hemos dado la espalda. Has estado en coma un mes y medio. Hace dos días has empezado a despertar, pero no ha habido manera de romper el hilo de tu sueño. Llevamos 48 horas aquí, sin dormir. Entiendo que estés confundido. Pero, que sepas que estamos aquí, y que ninguno de nosotros te ha dado la espalda.
-         ¡¡¡Mentirosa!!!
Cuando intenté levantarme los vi a todos.
Todos los verdaderos amigos que he tenido hasta ahora. Me miraban con cara de preocupación pero a la vez de haberse quitado un peso de encima.
-         Gracias.
¿Pero qué decía? ¿Gracias por qué?
-         Marcos, te queremos todos. Y es por eso, que después de matarnos a buscar, hemos conseguido un suma de dinero considerable en conciertos, vendiendo objetos o fabricándolos, y te hemos traído a Blegh. Es una ciudad con la mejor salud de Europa. Aquí te han sometido a muchísimas pruebas mientras estabas en coma. Por fin han encontrado una solución a tu problema. No es del todo seguro, pero dicen que tienes oportunidades.
-         Es verdad. Nos ha costado muchísimo trabajo traerte hasta aquí.
-         Estamos todos esperando a que te recuperes y puedas tocas con nosotros...
-         Otra vez.
No me pude contener y se me saltaron las lágrimas.
 
TOC TOC TOC TOC
 
-         ¡¡Se ha despertado!! Doctora!!
Entonces apareció ella por la puerta. Pero el vestido no era azul, si no blanco, como el de los médicos y enfermeras.
-         Por favor, os pido que salgáis mientras me quedo con él a solas.
Mis amigos se marcharon pero no sin antes saludarme con la mano o mandándome un beso.
-         ¡Tu! – Dije tan pronto como se fueron todos.
-         ¿Si?
-         ¡¡Eres la hada!!
Se giró hacia la ventana, pero no pudo evitar una sonrisa acompañada de una lágrima.
-         Marcos, no pude dejar que pidieras tu deseo. Si pedías al muerte, destinabas a todos los que te quieren a una vida de infelicidad y culpa.
-         Yo... quería vivir.
-         Ya lo se.
-         ¿Y por qué soñé que ellos me daban la espalda?
-         Es lo que más miedo te da.
-         Gracias.
-         No hay de qué. Ellos te quieren, no dejes que el miedo te confunda.
-         Pero... ¿Quién eres en realidad?
-         Jiji...
-         ¿Qué pasa? ¿No puedes responderme?
-         Soy una elegida. Tu fuiste elegido para vivir y yo fui elegida para cumplir tu misión.
-         Eres.... ¿eres mi hada gemela?
No pudo lograr que no le viese caer una lágrima.
-         Mi misión se acaba aquí. No olvides nunca lo que te ha pasado. Pero sobretodo, nunca, nunca, nunca cuentes lo que te ha sucedido. Sino no tendrás una segunda oportunidad. Las hadas necesitamos mantener en secreto nuestra identidad.
-         Una última cosa... Tu nombre por favor. Dame solo un nombre.
-         Arándana.
Me giré para intentar levantarme, y cando me volví ella ya no estaba. Había desaparecido entre la brisa que iniciaba un nuevo día.

EL DAKAR, MÉS QUE UN ESPORT AUTOMOVILÍSTIC

El Dakar és un esport de cotxes on es recorren kilòmetres i kilòmetres en cotxe o motos promocionant marques importants. El guanyador d’aquest any en moto ha sigut Marc Coma, un jove català d’Avià, Barcelona.   
El problema, es que per correr tant amb aquests automòbils, hi ha d’haver grans extensions de terreny, i el millor llloc és Àfrica.
Àfrica és un pais poc desenvolupat, i el anar fardant de cotxes de tanta qualitat per llocs com aquests, on els nens amb prou feines tenen una bicilcleta, és una falta de respecte. I no només això, sinó que destrossen el fantàstic paisatge que té un país com Àfrica.

Els països per on passa, tot i que els obliguen a reduïr la velocitat, a vegades hi ha accidents. Aquest any no han pogut evitar matar a dos nens, un de 12 anys, fa 4 dies, entre Tambacounda i Dakar, i un altre de 10, abans d’ahir a Guinea. Però no només moren espectadors, sinó també pilots. En aquets dakar, ha mort el pilot Andy Caldecott, a qui ha dedicat la victoria Marc Coma, el guanyador d’aquest any.

FIESTA PAGANA, Mago de Oz

FIESTA PAGANA, Mago de Oz

Cuando despiertes un día
y sientas que no puedes más
que en el nombre del de arriba
tu vida van a manejar.

Si sientes que el miedo se pega a tu piel
por ser comunero y justicia querer,
si te rindes hermano, por ti nunca pensarás.

Cuando vayan a pedirte
los diezmos a fin de mes,
y la Santa Inquisición
te "invite" a confesar.

Por eso amigo tú alza la voz,
di que nunca pediste opinión
y si es verdad que existe un Dios
que trabaje de sol a sol

Ponte en pie
alza el puño y ven
a la fiesta pagana
en la hoguera hay de beber.

De la misma condición
no es el pueblo ni un señor,
ellos tienen el clero
y nosotros nuestro sudor.

Si no hay pan para los tuyos
y ves muy gordo al abad,
si su virgen viste de oro,
desnúdala.

Cómo van a silenciar
al jilguero o al canario
si no hay cárcel ni tumba
para el canto libertario.

Ponte en pie
alza el puño y ven
a la fiesta pagana
en la hoguera hay de beber.

De la misma condición
no es el pueblo ni un señor,
ellos tienen el clero
y nosotros nuestro sudor.

MOLINOS DE VIENTO, Mago de Oz

MOLINOS DE VIENTO, Mago de Oz

Si acaso tú no ves
más allá de tu nariz
no oyes a una flor reír.

Si no puedes hablar
sin tener que oir tu voz
utilizando el corazón.

Amigo Sancho, escúchame
no todo tiene aquí un porqué
un camino lo hacen los pies.

Hay un mundo por descubrir
y una vida que arrancar
de brazos del quión final.

A veces siento al despertar
que el sueño es la realidad.

Bebe, danza, sueña
siente que el viento
ha sido hecho para ti.
Vive, escucha y habla
usando para ello
el corazón.

Siente que la lluvia
besa tu cara
cuando haces el amor
grita con el alma
grita tan alto
que de tu vida, tú seas
amigo, el único actor.

Si acaso tu opinión
cabe en un sí o un no
y no sabes rectificar.

Si puedes definir
el odio o el amor
amigo que desilusión

No todo es blanco
o negro: es gris
todo depende del matiz
busca y aprende a distinguir.

La Luna puede calentar
y el Sol tus noches, acunar
los árboles mueren de pie.

He visto un manantial llorar
al ver sus aguas ir al mar.